Si molt s’escau

Si molt s’escau

Clatellot al clatell

Llavors te n’adones

Qui mana és ell

 

No calen mans

Només cal un martell

Un bufec, un bufetó

O un bon cop de cap al budell

 

Anna Cloe Brugueras

Quina societat, aquesta!

Néixer plena d’amor.

Créixer. Contradictoris pensaments.

Quina societat, aquesta. Et roba

Quant tens, l’autoestima.

 

Feminitat, bona per l’altre. Anar

Més lluny sense paraules, i d’igual

A igual. Plorar i somriure a tot arreu,

Perquè la pau va amb ella a tot arreu.

 

Abraçades d’escalf, respecte, afecte.

Crits ancorats en el passat, l’ahir

Que no és pas lluny. Cal escoltar a qui parla,

I pactar, no imposar, permetre coses,

I arribar al benestar, i a l’entesa íntima.

Un món sense barreres i sense diferències.

Una societat oberta, plena

De sensibilitat, on la comprensió de l’altre

I les esperances de futur compartides

Planin sobre les torres que cimegen.

 

Eugènia Acevedo Roldan

Maltractador

Estic casat amb tu i em deus respecte.

Has de fer el que jo digui i quan jo vulgui,

I prest. Si dic que mamis la titola,

no pots pas dir que no i has d’escopir

sobre el meu rostre tot el semen, tot,

que ets una mala puta i et put el cony,

cul de mofeta. Estic borratxo, sí.

Obre’t les cames per clavar-te l’eina,

que em creix com la misèria i l’ombra.

Veus que en faig de les calces? Faigs estrips.

No cridis, que els veïns no han de saber

què passa ni els importa. Que els enculin.

De quatre potes, puta, que tinc pressa

i em deus respecte. Sempre has d’obeir,

sempre has de fer el que et mani, cot el cap,

perquè les meuques es mereixen cops,

mira la bastonada que et daré.

Ja la tens dintre, puta, més que puta.

Remena el cul i fes rajar la saca.

Més ràpid, brillo! Ai, ai, ai, ai, ai, ai.

Ara ja pots cridar, gemega, vinga,

que sàpiguen que ets meva. Res de plors,

gemega i llepa’m la cigala. Llepa-la.

No corris, mala puta, et mataré.

T’encalçaré, sabràs quin pa s’hi dóna.

Tant és. Ja tornarà. Les fuetades

que li daré seran senyals per sempre.

Mofeta, torna. Puts com la mofeta.

Cony de mofeta. Llavis de mofeta.

Euga cul de mofeta, vine aquí!

Un glop de mam, sisplau, la set se’m menja

per dintre. Tornaràs com sempre, puta.

Però aquest cop trauré la pipa i pum.

 

Pius Morera i Prat

L’Esther

El va conèixer a la inauguració d’una exposició. La va captivar la seva veu profunda, melòdica. Va fer per acostar-s’hi i ell, intuint la intenció, es girà. L’ull s’aturà un instant a l’escot i subtilment va enlairar-se fins als ulls. De nou la seva veu l’embolcallà. Varen quedar per l’endemà.

L’Esther sempre ha estat segura d’ella, però ara dubta, no sap si estarà a la seva alçada. Aquest home és diferent. Gairebé no el coneix, però hi ha quelcom que l’ha captivada.

Ha anat de compres i, quan arriba a casa, es dutxa i s’arregla. Les mans d’ungles vermelles ressegueixen les cames per a comprovar els efectes de la depilació. Vol estar perfecta. Combina un vestit de ras lila amb sabates de tacó alt i, abans de sortir, un cop més s’emmiralla.

La nit transcorre entre mirades i confidències. Tot va bé, fins i tot millor del que esperava, i, quan arriben a l’habitació, la roba cau indolent.

L’home recorre amb la mà el cos per descobrir cada plec. Li agrada aquesta dona. És intel·ligent, culta, divertida, i sensual. Sense pressa. L’experiència l’ha fet pacient i generós, sense complexos.

Segueix cercant, s’adona que li manca alguna cosa per descobrir, quelcom que la completi, i finalment, amagat darrera el genoll, allà on la cera no ha arribat, el troba. Ros, suau, i delicat. L’aixeca suaument amb la llengua i el prem entre els llavis, fent-lo lliscar amorosament. És perfecte. És perfecte.

Dolors Martí

Ara no duc cap piga

La tatuada llet de l’agre pell s’esborronà.

Com pot la joventut fondre’s en dia clar?

A on han anat a parar les lleus llentilles?

El més violent se les va empassar.

Sexe per un plat de llentilles!

Que vull llenties, demanà.

Què faré sense un home que em mani?, vaig pensar.

Sobre la carn, quantes capes de pell, quantes forquilles!

Després vingueren d’altres a esmorzar.

Un va prendre’n la mida, cregué que eren senzilles.

Un altre constel·lacions localitzà.

Quantes pells porto, fins i tot armilles!

Ara no duc cap piga, les van devorar!

Ara cap en duc, cap en cap bessac.

 

Anna Cloe Brugueras

La Remei

 

La Remei, asseguda la balancí, mira per la finestra. Els dits, deformats pels anys, belluguen el ganxet que enfila la llana blava. De tard en tard, quan s’afluixa el ritme del balanceig, es dona empenta amb un imperceptible copet de peu. Els seus pensaments van i vénen de  l’enrenou del carrer a la cassola del rostit. Li anirà bé la suavitat de la llana. L’escalfarà sense engabanyar-lo.

Ara els pensaments fugen, s’escolen cap al passat. Un cop més sent la veu ronca, agafatosa. Era massa petit i no estava prou fet i la vida se li ha escapolit. Tan sols dos dies el va tenir. Encara la té aferrada al cor, i el forat del ventre li fa somniar el que hauria pogut ser.

Els quarts del rellotge la fan tornar. Deuen ser a punt d’arribar. Amb l’ajut del bastó s’aixeca i va cap a la cuina tot arrossegant els peus. Tasta el suc amb la cullera de fusta mentre amb l’altre mà atrau l’aroma cap als narius. Somriu. Agradarà a la neboda. És el seu plat preferit i ha de refer-se després del part.

 

Dolors Martí

 

Estalactites

 

Sóc dona.

M’agrada ser-ne.

Vull ser-ne.

 

Agraeixo el cos que tinc

Pels fills que m’ha permès de tenir,

Pel fills que m’ha permès d’alletar.

 

Tant me fa no ser com són els homes

I m’agraden els homes perquè no són com jo.

També per allò que se m’assemblen.

El cervell que pensa i el cor que estima.

 

Em rebenten totes les estalactites

Que s’han anat formant amb rítmic degoteig.

Arrelades en l’home ben endins,

En el cor i en el cap.

La seva punxeguda duresa

Està ferint el món.

 

Mª Carmen Páez Narváez

I no tinc res a fer

La pols sura dins de casa
Com la neu ho feia fora
Netejo cada partícula
I no tinc res més a fer
Algunes veus si les deixes
S’hi queden durant temps neven
També els cosmètics són pols
Ara em netejaré el rostre
I no tinc res més a fer

Anna Cloe Brugueras

La Teresa

Tot a punt.  La Teresa ja té casa recollida. La roba neta i planxada, amb els colls i els punys ben emmidonats. La taula parada. Li ha preparat el plat preferit, un arròs caldós, i ha deixat el nen a casa de la veïna. Així tindran més tranquil·litat.

Ella i el nen han estat cinc dies sols, ja que el seu marit és viatjant i ha estat fora. Ha pogut descansar. L’Ernest és molt perfeccionista i cal conèixer-lo bé per saber com li agrada que es facin les coses.  Fa tot el possible per a complaure’l, però sovint s’equivoca. Tal com li diu i li repeteix, no hi posa prou atenció, com aquell dia que no li va posar el tovalló prou net a taula.

S’ha arreglat, perquè, és clar, després de tants dies, voldrà fer-ho. No en té ganes. No es pot dir que en tingui mai. No li agrada gens, sobretot quan se li acosta pel darrera. De primer li deia que no i intentava fugir-ne, però ara ja no.

Triga massa, ja hauria de ser aquí, tan de bo no s’hagi aturat al bar. S’adona que ha oblidat de comprar el vi.

Sent la clau girant i entra. Sense mirar-la va la cuina i hi cerca l’ampolla. No és al seu lloc. Venes roges que la miren fit a fit mentre se li apropa. Put a alcohol. Amb la mirada aterrida, recula fins a ran de paret, s’encongeix i sent aquella escalfor que li baixa per les cames. Ell l’engrapa pel coll, nota el mullader sota les sabates i la mira amb cara de fàstic. Li clava un mastegot i fot el camp. Un toll.

Dolors Martí

El símbol triomfal de la igualtat

Rostre llaurat pel temps.

Dins teu la confiança

En una lluita sense acabament.

Un cop i un altre.

 

L’home et va creure dèbil

I el vas sorprendre en cada posta. Crides

De ràbia i sovint tu te l’empasses.

Ha volgut sempre humiliar-te. Tu

Segueixes el camí que fa pujada.

 

Endavant amb el cap ben alt. Les petges

Dels reptes assolits al darrera. Qui

Et segueixi tindrà aquest regal.

 

El viatge és tan dur, tan solitari.

Dur un ram de flors entre les mans

I tenir fixa la mirada en l’horitzó.

No fer cas dels mesquins, que dalt del cim

Oneja el símbol triomfal de la igualtat.

 

Lita Palomera