Recordo l’Aitor i l’estiu
El llustre dels gigres i el temps
Que passava acariciant-
Los desagraïts amb un drap.
Volia ser la sentina
Perquè també m’acaronés.
Només després quan tant de sol
I intempèrie ja m’havien
Socarrimat la pell i més
Semblava un cap un tros de fusta
O bé una simple sargantana
Tu m’estampaves petons tan
Furtius com ara mentiders.
Tinguí sort que amainares veles
I, fins i tot, afluixà el vent.
Anna Cloe Brugueras
Sotjo abandonats els pantalons
sobre la cadira cul caiguts marcats
imagino l’encontre sexual íntim
entre la teva absència i l’aspre silueta
del meu cosset texans emmidonats
com dues tatxes tons ulls aquí clavats
punk jo i tu rap per‘xò te n’has anat
Anna cloe Brugueras
Per una escletxa espio│el moviment del cos, │p’rò s’escapoleix —aigua │entre els dits. Vull servar-lo, │ i el gravo en la retina │per lliurar-lo a tots │els sentits. Puc flairar │el teu perfum salobre, │explorar el teu vellut, │ i , ben assedegat, │empassar-me els teus fluids. │Escolto els teus gemecs │quan t’integro a mi, │cada una de les cèl·lules │es mesclen en els nostres │cossos humits.
Dolors Martí
M’espremen fins a l’últim crit de suor
com una taronja àcida ploro una olor
de dolç perfum de ceba i faig menjar
així fan el que volen per abreujar
jo perdo la paciència puja pel nas
les llàgrimes afloren com al gimnàs
de l’emoció és l’hora del tu i el jo
buida i ja desflorada com un mitjó
he de apedaçar penes cosir i cosir
els sentiments i idees frenar el consir
ai si un dia em destapo de veritat
i trobo alguna feina marreca tat
Anna Cloe Brugueras
Fa estona que et truco, necessito saber que estàs bé, que tot segueix igual, però la veu metàl·lica respon al reclam insistent. Aliena a mi, repeteix allò que no em cal ni vull sentir.
Els meus dits folls deixen de prémer els botons cercant un descans, una treva que potser em portarà a tu. El silenci, però, esdevé l’evidència el meu desassossec. De sobte la realitat m’aclapara i el cos, com ressort sense fre, inicia un viatge sense tornada cap a la solitud, cap al no res, retorçant-se i assencant-se fins a esdevenir un pinyol sense carn.
Dolors Martí
Ahir en tenir l’all i el julivert ben trinxats
Maldestra com sóc em quedà una fulla a la mà
Tu que pateixes dicromatòpsia congènita
Aviat vas pensar que m’havia tallat
Avui que miro de dedicar-te un poema
Tu crides: “I am not writing fuckin’ poetry!” (in staccato)
I m’exigeixes que et netegi una samarreta
Perquè demà tens un partit i jo sec aquí
Tot escrivint jo he pensat què renta millor
colon o dixan o bé l’oli de julivert
però sobretot que salvi els colors
Que no agrisi pas els calçotets
Anna Cloe Brugueras
La cara plena de solcs
De joia i de tristor
De riures i plorades
De rotllanes de danses
Tots els camins ben gravats
A la cara d’hores i hores
De sol resseguint senders
Que t’adrecen al pou d’aigua
Tota la cara amb reflexos
D‘amor mentre sega blat
Mentre mol ben mòlt el mill
Els aliments de tothom
Cara que irradia dol
Un intens dolor pel fill
perdut fou un mal de panxa
Segons parer del bruixot
Maria del Carme Páez
La Rosa, amb l’abric mig penjat de les espatlles, baixa corrents les escales. Quan obre la porta topa amb el seu cap que, amb un somriure, li encarrega un informe que necessita l’endemà a primera hora. A primera hora. Mentre l’escolta va pensant com s’ho farà, s’acomiaden i recula per anar a buscar el portàtil. Amb l’ordinador sota el braç, corre com pot cap al cotxe, obre la porta i just quan treu les claus del pany, li cauen i s’escolen per la reixa del clavegueram.
“Merda! I ara que faig?” Avui el seu home no pot anar a recollir la canalla, té molta feina i arribarà tard. Truca a la veïna i li demana que reculli els nens. “Bé, solucionat!”, però haurà d’afanyar-se, doncs tan sols se’ls pot quedar mitja hora. Torna a l’empresa i demana ajut al conserge, que es fa amb un ganxo i aconsegueix estirar l’anella del clauer.
Engega el cotxe i enfila la nacional. De sobte una veu metàl·lica la sobresalta i frena bruscament. La bossa oberta surt disparada i cau per terra amb tot el qui hi duu dins. “Regal festa Marc, regal festa Marc, regal festa Marc…”, va repetint la veu des de l’smartphone, que, amb la frenada, ha anat a parar sota del seient. Intenta agafar-lo, però no pot. Sembla que la funda s’ha enganxat amb alguna cosa. Fa mitja volta ignorant la contínua i es dirigeix cap al centre comercial. Entra a la botiga de joguines i agafa el primer trencaclosques que troba. Quan ja ha pagat s’adona que és de la Blancaneus. “Impossible per a un nen de deu anys!”, i torna enrere, n’agafa un del Barça, paga la diferència i, en sortir, ensopega amb un esglaó i es torça el turmell. Segueix caminant damunt els talons de vertigen, no té temps de mirar-s’ho. De nou al cotxe fa cap a ca la veïna, que l’espera a la porta amb els nens que es barallen per uns cromos. Ràpidament es dirigeix cap a casa, en Pol s’ha de canviar per anar a la festa i es fa tard.
Per fi arriba, s’acosta a la porta i la troba oberta. Astorada, fa callar els nens que encara criden, mentre amb la mà els empeny enrere. Entra, s’atura i escolta, del pis de sota se sent el so suau de la música ‘chill out’. Mira pel forat de l’escala i veu el seu home estirat al sofà amb els peus alçats i els ulls tancats. Amb un somriure li diu que estava molt cansat i ha anul·lat un parell de visites. “Necessitava relaxar-me, reina, no et pots imaginar quin dia que he tingut!, què faràs per sopar?”
Una forta punxada al turmell, que esborra la resposta que li rondava pel cap, reclama la seva atenció. Se’l mira, sembla un botifarró, i la tireta de la sandàlia se li clava. Com un autòmat apressa al nen perquè es canviï per anar a la festa. “Però quina festa, mama? Si l’aniversari d’en Marc és dijous!
Dolors Martí
la malparida,
fins i tot pensa i parla
de matinada
i abans de nit la dona
la mestressa de casa
Anna Cloe Brugueras
Que tothom sàpiga │ Que donaren la vida │ Per altres dones │ De dretes i d’esquerres │ Rogenques, negres, blanques.
Que s’agenollin │ Els malparits, que implorin │ I vessin llàgrimes. │ L’exhaust dolor té crostes │ Al fons de les butxaques.
L’oi acompanyi │ Nens, dones i homes. Dona,│ Recorda la pàtria │ I torna-hi quan l’ànim │ Decaigui, t’arrosseguis.
Els llops assetgen, │ Que se sàpiga, dones, │ Hi haurà diumenges, │ Però hi haurà instants de glòria │ Per a totes i els homes.
Pius Morera Prat
Poemes i relats contra la ira dels homes 