El maltractament

Els cops anul·len l’ànima reixat subtil

Que com arrels soscava els murs de l’asil

Fanguejant tsunami que el cor atura

Tothom li fa basarda quina paüra.

 

En els fills emparant-se es torna inerta,

Ase dels cops, és fràgil i descoberta

La vergonya més  íntima per tot la inunda

Li cal ajut i sola és infecunda.

 

Maria del Carme Páez

Rento la nit

 

 

surto al balcó niu de gavina

on sóc lliure quan tu fots el camp

rento la nit respiro

penso en no tornar a niar

surto al balcó niu de gavina

quan es fa fosc i tornes

espio l’ombra que embruta la nit

 

retronen  les passes

batec que s’apropa

i s’escanya l’aire

pit que es reprimeix

 

l’alè al mig del replà

el puny a la boca

la clau al pany de la porta

i surto al balcó niu de gavina

i volo.

 

Mar Blasco

El punt roig

Esclata del no res.

Un impacte brutal,

violent.  I jo rodolo

i xoco contra el mur.

 

D’esquena a ell, procuro

Protegir-me la closca.

A sota el nas un fluid

espès, calent, m’arriba

al llavis. Un regust

salobre impotent,

desencisat.  El punt

terminal de la por.

 

El punt roig de la història,

escrita amb grocs i blaus

i també violetes.

 

Mar Blasco

La Carme

 

Quan s’allunya de la porta giratòria, la llum del migdia l’enlluerna. Fent tentines, s’apropa fins un banc del parc i s’asseu, busca dins la bossa i treu un kleenex, s’eixuga els ulls, que regalimen galtes avall. Recolza el cap i deixa que l’escalfor del sol d’abril la reconforti. Un home amb una criatura s’acosta, mentre el nen s’enfila al gronxador ell s’asseu al banc. La Carme se’l mira de cua d’ull, uns quaranta, alt, guapot i amb un aspecte descuidadament cuidat. Sí, dels que la feien perdre el cap, com en Víctor.

Tanca els ulls humits i es veu asseguda a pet d’ones un matí de tardor, el sol esquifit i el vent arrossegant granets de sorra. En Víctor darrera seu rodejant-la amb les cames li acarona,com qui no ho vol, els pits. Ara és la Mireia qui ocupa els seus pensaments, un nounat meravellós que xucla àvid del seu pit, mentre ell s’ho mira amb un somriure tendre. Van passant ràpidament les imatges d’una vida compartida i plena, com un reguitzell de velles diapositives fins que una d’elles, queda suspesa en un balanceig, com en una teranyina; el cotxe s’adapta metòdicament a les corbes, el paisatge brusc i fred de la collada se’n va per la finestra, com si volgués aturar-ho tot i tornar enrere. La Carme plora, plora sense poder estar-se’n, sense poder parar i ell, no la mira. Impotència, fracàs.

Ella se’l va endur, el va engalipar amb la seva joventut impúdica, bufetejant-la i refregant-li els seus quaranta. I tot es trencà. Encara ara, desprès de cinc anys li costa pronunciar el seu nom, Carolina.

El brunzit del mòbil la interromp, la cara d’en Víctor la colpeja i no el despenja, primer ho ha de pair. Es pregunta quin ha estat el detonant que ha endegat de nou la follia del seu propi cos, desprès de tres llargs anys de lluita i de la mutilació del pit. Tot semblava que anava bé, aquest havia de ser un control rutinari, un dels molts que hauria de fer al llarg de la seva vida però, un lleu tremolor va trair l’expressió del metge, les seves paraules teixien explicacions innecessàries rebotant buides contra les parets impersonals de la consulta.

La Carme sap el que li espera, la fredor de l’hospital, els líquids de colors impossibles penetrant sense cap respecte en el seu cos un dia i un altre. Mesos immersa en el mareig, en una agonia sense fi observant la decadència del seu cos, i tot plegat per aconseguir un miratge. Sap molt bé que tan sols te una possibilitat entre cent, o potser entre mil de sortir-se’n.  Però això no és el que més la fot, des que li varen diagnosticar el càncer inconscientment s’ha anat preparant pel que pugués esdevenir. No és això, no, és la Mireia, la irremeiable separació de la seva filla, tan petita i vulnerable encara. Per això no s’ha preparat, ha estat incapaç.

No vol que la Mireia pateixi, el traspàs ha de ser suau i dolç, sense ferides inútils. Ha de parlar amb en Víctor per preparar-ho tot, l’hi ha de fer entendre que la nena el necessita, no és que sigui mal pare no, s’estima la seva filla, però clar, una cosa és tenir-la cada quinze dies una altra molt diferent, haver de tenir cura d’ella dia si, i dia també. Necessitarà ajut, de vegades és tan obtús que sense voler-ho fa patir als altres. A més, la Mireia aviat deixarà de ser una nena i necessitarà algú que l’entengui, que hagi passat pel mateix, i en Víctor és massa simple per entendre-ho. Malgrat li costi acceptar-ho haurà de ser ella, la innombrable, qui ajudi a la seva filla a créixer. Caldrà empassar-se l’orgull i oblidar la rancúnia. La Carolina, la que li va prendre part de la seva vida, ara serà la seva aliada, i finalment s’ho quedarà tot.

Dolors Martí

Mestressa de casa avorrida

 

té cura dels infants

de la seva salut

i del seu benestar

de l’educació

 

i controla la casa.

no li interessa res

de res malhumorada,

insatisfeta posa

els peus al carrer i compra

això sí a bon preu,

a molt bon preu a un euro

o potser menys no para

de comprar tot a molt

bon preu a molt bon preu

 

i jo em dic el culpable

qui és són les botigues

 

Maria del Carme Páez

L’àvia

 

Tu d’esquena a la porta davantal brut

Jugues amb la farina no dius ni mut

Feinejant a la cuina els ulls no hi són

Sempre vestida fosca ets al teu món

La tristesa t’estira i tu somrius

El mocador de llàgrimes amb el que vius

confident de la vida només ell sap

quan gran és la ferida al cor no hi cap

 

Lita Palomera

Gelosia

 

Demanes ma paraula però tinc mancança

Perduda en una arbreda de mots segada

Escapçada per la ira que sempre em nia

I ferida com folla se m’enfarfega

Escopint a la dama ensangonada

Bruta i empudegada que nidifica

Amb tan vil mal endola, oh maleïda,

D’una simple abraçada amb mel d’amor.

 

Jordi Brunet