La Carme

 

Quan s’allunya de la porta giratòria, la llum del migdia l’enlluerna. Fent tentines, s’apropa fins un banc del parc i s’asseu, busca dins la bossa i treu un kleenex, s’eixuga els ulls, que regalimen galtes avall. Recolza el cap i deixa que l’escalfor del sol d’abril la reconforti. Un home amb una criatura s’acosta, mentre el nen s’enfila al gronxador ell s’asseu al banc. La Carme se’l mira de cua d’ull, uns quaranta, alt, guapot i amb un aspecte descuidadament cuidat. Sí, dels que la feien perdre el cap, com en Víctor.

Tanca els ulls humits i es veu asseguda a pet d’ones un matí de tardor, el sol esquifit i el vent arrossegant granets de sorra. En Víctor darrera seu rodejant-la amb les cames li acarona,com qui no ho vol, els pits. Ara és la Mireia qui ocupa els seus pensaments, un nounat meravellós que xucla àvid del seu pit, mentre ell s’ho mira amb un somriure tendre. Van passant ràpidament les imatges d’una vida compartida i plena, com un reguitzell de velles diapositives fins que una d’elles, queda suspesa en un balanceig, com en una teranyina; el cotxe s’adapta metòdicament a les corbes, el paisatge brusc i fred de la collada se’n va per la finestra, com si volgués aturar-ho tot i tornar enrere. La Carme plora, plora sense poder estar-se’n, sense poder parar i ell, no la mira. Impotència, fracàs.

Ella se’l va endur, el va engalipar amb la seva joventut impúdica, bufetejant-la i refregant-li els seus quaranta. I tot es trencà. Encara ara, desprès de cinc anys li costa pronunciar el seu nom, Carolina.

El brunzit del mòbil la interromp, la cara d’en Víctor la colpeja i no el despenja, primer ho ha de pair. Es pregunta quin ha estat el detonant que ha endegat de nou la follia del seu propi cos, desprès de tres llargs anys de lluita i de la mutilació del pit. Tot semblava que anava bé, aquest havia de ser un control rutinari, un dels molts que hauria de fer al llarg de la seva vida però, un lleu tremolor va trair l’expressió del metge, les seves paraules teixien explicacions innecessàries rebotant buides contra les parets impersonals de la consulta.

La Carme sap el que li espera, la fredor de l’hospital, els líquids de colors impossibles penetrant sense cap respecte en el seu cos un dia i un altre. Mesos immersa en el mareig, en una agonia sense fi observant la decadència del seu cos, i tot plegat per aconseguir un miratge. Sap molt bé que tan sols te una possibilitat entre cent, o potser entre mil de sortir-se’n.  Però això no és el que més la fot, des que li varen diagnosticar el càncer inconscientment s’ha anat preparant pel que pugués esdevenir. No és això, no, és la Mireia, la irremeiable separació de la seva filla, tan petita i vulnerable encara. Per això no s’ha preparat, ha estat incapaç.

No vol que la Mireia pateixi, el traspàs ha de ser suau i dolç, sense ferides inútils. Ha de parlar amb en Víctor per preparar-ho tot, l’hi ha de fer entendre que la nena el necessita, no és que sigui mal pare no, s’estima la seva filla, però clar, una cosa és tenir-la cada quinze dies una altra molt diferent, haver de tenir cura d’ella dia si, i dia també. Necessitarà ajut, de vegades és tan obtús que sense voler-ho fa patir als altres. A més, la Mireia aviat deixarà de ser una nena i necessitarà algú que l’entengui, que hagi passat pel mateix, i en Víctor és massa simple per entendre-ho. Malgrat li costi acceptar-ho haurà de ser ella, la innombrable, qui ajudi a la seva filla a créixer. Caldrà empassar-se l’orgull i oblidar la rancúnia. La Carolina, la que li va prendre part de la seva vida, ara serà la seva aliada, i finalment s’ho quedarà tot.

Dolors Martí