Els cops anul·len l’ànima reixat subtil
Que com arrels soscava els murs de l’asil
Fanguejant tsunami que el cor atura
Tothom li fa basarda quina paüra.
En els fills emparant-se es torna inerta,
Ase dels cops, és fràgil i descoberta
La vergonya més íntima per tot la inunda
Li cal ajut i sola és infecunda.
Maria del Carme Páez
surto al balcó niu de gavina
on sóc lliure quan tu fots el camp
rento la nit respiro
penso en no tornar a niar
surto al balcó niu de gavina
quan es fa fosc i tornes
espio l’ombra que embruta la nit
retronen les passes
batec que s’apropa
i s’escanya l’aire
pit que es reprimeix
l’alè al mig del replà
el puny a la boca
la clau al pany de la porta
i surto al balcó niu de gavina
i volo.
Mar Blasco
Esclata del no res.
Un impacte brutal,
violent. I jo rodolo
i xoco contra el mur.
D’esquena a ell, procuro
Protegir-me la closca.
A sota el nas un fluid
espès, calent, m’arriba
al llavis. Un regust
salobre impotent,
desencisat. El punt
terminal de la por.
El punt roig de la història,
escrita amb grocs i blaus
i també violetes.
Mar Blasco
Poemes i relats contra la ira dels homes 