Hawa

No sé què hi faig aquí rodejada de dones que no tenen res a veure amb mi, ni tan sols el color de la pell. Vivim en el mateix barri, tenim si fa no fa la mateixa edat, i som mares, però hi ha tantes coses que ens allunyen! Elles pertanyen a aquest país, no ho dubten, però i jo? A on pertanyo?

Vaig néixer a Gàmbia, però amb quatre anys em separaren de la terra on havia nascut, dels avis i dels cosins, sense preguntar-me, talment com qui arrenca pastanagues amb l’esperança de guanyar quatre duros. Però les arrels no es perden, tan de bo pogués tallar-les i alliberar-me, potser així sabria d’on sóc, potser m’oblidaria d’aquests costums ancestrals i bestials que el meu cos rebutja. Potser així no dubtaria entre el que em manen i el que vull fer.

Les envejo, alienes a la meva vida, xerren de tot, sense embuts. M’agradaria participar de les seves bromes, i preguntar obertament què se sent. Però, com preguntar sobre el que m’és prohibit? No puc explicar el terror que vaig viure, no puc superar la vergonya de la mutilació. Tan de bo pogués tallar les arrels amb la mateixa indiferència que em tallaren a mi. El ganivet rovellat de la cuina em serviria, i després, un sargit per oblidar.

Aquest estiu la mare vol que anem a Gàmbia, la seva mare ensuma la mort i ens vol veure abans, i jo també. Però no puc, tinc por!, sé que el traspàs l’àvia no és l’únic motiu per anar-hi. La meva petita ja té set anys, ella no arrossega les meves arrels, és d’aquí, pot parlar i sentir lliurement. Que sap ella dels costums i dels ancestres? I de la vergonya i del dolor? Com pot algú dir que no és prou neta i pura per un home. Per quin home? Se me’n refoten aquests homes que gaudeixen de les dones que no poden sentir, se me’n refoten aquestes no-dones sense memòria que els hi segueixen el joc, i els hi fan la feina bruta.

Avui és nit de Sant Joan. Mentre el meu home es mou damunt meu, jo tan sols sento els xiulets dels coets que eixorden els seus gemecs, sóc com una nina de fusta, negra i bonica, insensible. Necessito sortir, fondre’m entre la gent desconeguda i sentir. M’eixugo i el deixo dormint. M’atanso al llit de la nena i la llevo, sortim les dues carregades amb les nines que li va portar son pare d’Àfrica. Agafades de la mà, ens atansem a la foguera i les llancem. Primer no ho volia, però, finalment, contagiada per la màgia de la nit, les he llençades entre balls i rialles, miro com es cremen i entre la vermellor de les flames, veig una parella petonejant-se, aliens a tot els que els envolta, es fonen en el desig desfermat.

Espolso les espurnes de cendra que s’han barrejat entre els rínxols de la meva filla i de sobte ho veig clar, ja no dubto, sóc d’aquí, i malgrat em toqui i no noti res, sé qui sóc. La foguera s’ha empassat el dolor. No anirem a Gàmbia, i ningú tocarà la meva filla, i, si algú ho intenta, el mataré amb un ganivet rovellat. Ella sí gaudirà la plenitud del seu cos, i ballarà al voltant de la foguera de Sant Joan, i es petonejarà amb un noi que la faci gaudir, ben bé com aquesta noia, i riurà i ho explicarà sense vergonya, com les meves amigues. I qui sap si quan sigui més gran, m’atreviré a preguntar-li què se sent.

Dolors Martí i Julià

Alliberació

Té el mànec del pany encara a la mà

Quan mira el passadís i es mira endins

El túnel llarg i fosc de negre nit

Ell dorm amb la son de la complaença

Empeny el braç avall per prendre impuls

I s’obre una claror que ve de lluny

Des d’ara és ella: quant de temps perdut!

Jordi Brunet

Em sembla que no estic massa positiva…

No em van avisar. O sí que ho van fer. O jo no m’ho creia. O no escoltava. Potser pensava que no anava amb mi… Mites superflus. El cos canvia. Sense avís. L’ànim també. Penses que no et cuides prou, però fas com sempre… Tot i que res et fa plorar… Penses que ets tu, que sempre has estat una mica bleda, o potser la situació conjuntural… Potser és la lluna. Ja se sap, les dones tenim llunes. Però no. Et vas creure el metge, en les revisions anuals, tot i les teves sospites —et convenia—. Segons ell en tenies per anys. Per anys! Et cau al damunt una llosa de realitat. Irremeiablement han passat un munt d’anys. De cop. Però ara, i aquí els anys han passat, te n’adones, indefensa, d’una manera aclaparadora i demolidora. No hi ha manera d’evitar- ho. Freda, estoica. Inerta. No t’amoïna la impossibilitat de tenir  fills. Ni la probabilitat de no ser atractiva als homes. No. El que t’irrita, et descol·loca i t’ espanta és aquesta sensació estranya i nova de solitud. No de falta de companyia…sinó d’estar definitivament aquí i ara davant de la resta de la vida.

 Imma Dorda

 

Ginys irascibles

M’hauràs de perdonar, però hi ha dies en què no accepto cap mena de dependència (o submissió).

Accepto una mena de domesticitat: em converteixo en ama i senyora de tota la gamma blanca així que traspasso  el llindar de la porta de casa. El bestiar i la canalla són un altre tema.

I tot i que et neguis a comprar una assecadora, no em puc pas queixar de la rentaplats que, tant si plou com si fa sol, fa la feina sota les meves ordres a vegades un xic despersonalitzades.

Avui mateix, per exemple, m’he deixat anar, amb certa angúnia, és clar, fins que he trobat la manera d’inventar-me un altre dia.

Es curiós com a tu t’aliena el meu exèrcit de petits electrodomèstics mentre que sembla que ets força feliç amb l’ordinador portàtil.

En canvi jo, analfabeta informàtica, em sento ben orgullosa de sotmetre a l’escalfor del vapor peces que t‘esperaran, com ara jo, dins de l’armari. Un aclariment: l’armari que a mi m’envolta és aquesta identitat feminitzada que se’m fa farragosa només d’anomenar-la.

No només per aquesta vagància que m’encapsula sinó perquè, només girar-te per justificar un estereotip, ja te’n cau al damunt un altre, talment com la pila de tovalloles que encara haig de planxar…

Malgrat tot això s’ha de dir que avui ha estat l’ordinador el que m’ha fet creure un altre cop que sóc lleugerament diferent dels altres i potser, fins i tot, una mica rellevant. Però això dura només fins que tot l’engranatge d’obligacions em sepulten, amb l’agreujant d’haver perdut bona part del dia.

Fa més d’una hora que ha deixat de bufar la tramuntana i continuo sense moure’m. Sobre la meva panxa tinc una nena dormint en posició fetal i el pinçament de l’espatlla dreta m’impedirà de continuar escrivint sobre el teclat que li he enclastat a l’esquena.

Li he tret l’aparell perquè el cony del wi-fi… va malament… Ara mateix em costa tant teclejar amb una mà amb la pantalla a mig metre, que em pensaré millor el que volia dir i deixaré de divagar.

Que no vull, collons! Que no vull ni tan sols sotmetre’m a la poesia. Ni a la literatura, ni a cap mena d’acte de sentit més enllà de l’estrictament escaient. Segons aquesta “dona de classe mitja, més aviat cap avall que cap a dalt (…), mig senyora i mig minyona”, que vaig llegir ahir en el Diari de Girona. I tant em va agradar que en parlo el dia de la dona…

Que només escric això per deixar constància que jo tot això ho dedico a la ira dels homes, que també pot ésser la de les dones o dels cyborgs (i els ginys), se me’n refot.

Anna Cloe Brugueras

Per enfilar un poema

Voldria cavalcar tota la nit,

fins a esgotar el cavall que tinc sota les cames.

Llençar la bata de seda sobre un roser.

Pètals de rosa negra, oh nit de pleniluni!

Dur la natura eterna sobre el cos.

Que siguin les espines agulles de paper.

No són per al Vodoo sinó per cosir versos.

Anna Cloe Brugueras

L’Anna

L’esmorzar ha esdevingut una reunió de treball. La campanya de comunicació d’estiu genera controvèrsia i, entre mos i mos, cadascú diu la seva. L’Anna, però, no aconsegueix que se l’escolti. Cada cop que obre la boca algú la interromp i, ja farta, fa estona que pensa en tot el que ha de fer quan arribi a casa.

S’adona que tothom ha acabat l’esmorzar i a ella encara no li han portat el tallat. El cambrer se’n deu haver oblidat. Alça el braç en un intent de captar l’atenció del noi, que la mira tan fixament que, fins i tot, s’entreveu un cert estrabisme.

—Un tallat, please— vocalitza exageradament mentre dibuixa la figura d’una tassa amb la mà.

El noi, cada cop més guenyo, no reacciona. L’Anna mou la mà i repeteix el ritual, però ell segueix impassible, tot i que aquesta vegada sembla que somrigui una mica. La noia es gira, no hi ha ningú al darrere, tan sols el groc esmorteït de la paret. Un tercer intent igualment inútil. Pensa que l’escena és més pròpia de fenòmens paranormals que no pas d’un esmorzar. Els seus companys, per fi callats, esclaten a riure davant l’absurditat de la situació, i, finalment, un amic demana el tallat assenyalant amb l’índex l’Anna. El cambrer mou el cap amunt i avall, i el porta deixant-lo al davant d’una altra noia.

—Hòstia!, que sóc transparent!

Dolors Martí Julià

La Cris

—Quaranta-vuit, quaranta-nou, i cinquanta, buf!

Els vint quilos de metall cauen a banda i banda del cos arrossegats pel cansament dels braços que, si no

fos per la perfecta hipèrbole que s’insinua, ningú no creuria capaços de suportar el pes.

—Demà seixanta

La Cris s’aixeca, tot eixugant-se la suor i mirant pel gran finestral la sortida del sol i la gent que ja s’adreça cap a la platja. Mentre es posa els texans i la samarreta, recorre l’estança. El sol es reflecteix en el verd suau de les parets, on vol fer algun dibuix especial que la transporti lluny i la faci somniar. Tant sols ha aprofitat un parell de mobles: la cadira Jacobsen heretada de l’oncle i el sofà de pell negre que Ii va regalar el pare. Cap altra cosa. Ben mirat tampoc necessita gaire més. Potser un parell de cadires i una taula. S’ho pensaria.

Mira el rellotge, merda, ja són quarts d’onze!, la mare ja deu ser a la cafeteria. No la farà pujar, encara no.

El brunzit del timbre trenca els pensaments. Qui deu ser, la mare? De cap manera, No li vaig dir pas el pis! El ring impertinent li trepana el cap. Segur, ha de ser ella. Obre la porta i, palplantada, la mare somriu amb seguretat, com sempre. Duu un vestit ample, tant com les bosses del terra.

— Hola reina!

Dos petons i entra empentant-la i deixant totes les bosses al replà.

—  Oh, quina llum!

—  Com has pogut arribar?—, amb veu entretallada.

—Amb taxi maca, amb taxi, com sinó? Des que ton pare va anar-se’n amb aquella, els taxistes es fan un sobresou gràcies a mi. No deixis les bosses fora!

—Però si havíem quedat a la cafeteria!

—Et volia sorprendre, oi que bé? He preguntat a una senyora molt amable que, per cert, no sap ni el teu nom. Filla, que no t’has presentat als veïns?

—Doncs encara no. Tot just fa dos dies que hi sóc, i tampoc crec que els importi massa. No n’han de fer res de la meva vida.

—Sembla mentida que siguis tan esquerpa. Ei, però què és això?

—Que no ho veus? Un televisor de seixanta polzades.

—Ja ho veig ja, però més aviat sembla la pantalla d’un cinema. On la posaràs, no deus pas voler-lo deixar-la aquí al mig, oi? Et deu haver costat molts calés!

Una llambregada, i segueix.

— No t’ha costat res, oi? Te l’ha regalada ell?

Titubeja.

—No cal que m’ho diguis, no. Així que aquell poca vergonya ja ha vingut, eh? I què, anava  sol o acompanyat de la meuca?

—Au, vinga, mare, deixa-ho córrer.

La mare, amb cara de pomes agres, ulla tot el que l’envolta.

—Doncs ja et podria haver comprat mobles, no tens res!

S’asseu a la cadira

—I aquesta andròmina t’has emportat? Jo ja l’hauria llançat. Bé, tant se val!

—Té, nena, mira que et porto, això sí que t’anirà bé.

D’una de les bosses treu un quadre amb un paisatge anglès,

—Oi que és bonic? Quedarà bé en aquesta paret, si més no taparà aquest verd tan trist. I no s’ha acabat, no, mira quines estovalles per a la taula que et vaig regalar!

—Mare…

La mare s’aixeca i fa giragonses buscant alguna cosa, però tan sols veu una petita taula plegable.

—On tens la taula?

—Queee no la tinc

—Com?

—Que no mare, que no m’agradava i la hi vaig donar a una amiga.

Fa veure que no l’ha sentida.

—Quina claror! Aquesta finestra és fantàstica! — S’hi atansa a poc a poc.

—Sisplau, no t’hi acostis. — La Cris no sap si li ho ha dit o ho ha pensat.

—Hi falten unes cortines, oi reina?

Merda, les cortines, com se m’ha pogut passar?, i s’interposa entre la mare i la finestra.

—No tens gana? Anem a la cafeteria a esmorzar? Jo encara no he menjat res i em moro de ganes de menjar un bon entrepà.

—Sí, maca, ara hi anem. —Arriba a la finestra, l’obre i amb els ulls tancats respira profundament.

—Oh, quina olor de mar!

—Anem, va!— La Cris gairebé crida.

—Sí, dona, un moment. —Obre els ulls i mira el paisatge, fa cara d’estranyesa, fixa la mirada i obre la boca dibuixant una ganyota d’incredulitat.

—Però, però, què és això?

Amb la mà tremolosa assenyala cap a la munió de gent que, sense un bri de roba al damunt, prenen el sol com sargantanes.

Dolors Martí Julià

Confessió

 

Vam viure feliçment casats trenta anys, però des de fa tres anys va començar a passar de mi. Mai li vaig demanar massa coses, senyor Mosso. Tan sols menjar, que s’encarregués dels fills, roba neta i que no tingués amigues, que per família ja hi era jo. Les monges que me la van lliurar, bé saben que vaig ser com el seu pare o germà, i que la vaig protegir més que Espanya a Melilla. Sí, ho recordo, la denúncia per violència va ser un malentès, va fer més el geni dolent que no pas la meva ira. Aquesta vegada vaig aconseguir controlar-me i els vaig trucar per telèfon, perquè hagués matat tot aquest poble de tafaners, inclòs el capellà mal parit. Tot va començar quan va néixer la drogata aquesta, la Càritas, la seva ànima bessona, segons em va dir la vegada que la vaig pegar. Em vaig assabentar per un veí que de nit, mentre jo dormia, se n’anava de discoteques, fins que la vaig enxampar prae manibus, borratxa i amb la mirada perduda. Vaig haver de castigar-la, vostè sap, no es pot ser tou amb els delinqüents, doncs s’extralimiten no sap pas com. Sóc militar retirat, vaig rebre una educació i uns valors com els de vostès. Vivíem millor abans, érem pobres però també feliços i no desitjàvem les ximpleries que avui ens imposen els yankees de merda. Després de tancar-la un any, vaig passar que no m’acompanyés més a l’església, però no vaig suportar veure-la ballar amb un altre home ahir diumenge. Sóc un home d’acció. Que els meus fills i néts perdonin la meva ànima pecadora, si és que he pecat, que no.  Si, senyor Mosso, jo confesso, la vaig matar perquè no volia que deixés de ser meva, i a la drogata també, perquè va ser qui va portar la desgràcia a casa meva. Abans érem dues persones amb ètica. Sap el que significa això?

 

Carlos Mauricio Herrera

Ventre de sorra

Esguardo un ulls intel·ligents que parlen

I palpo el rostre que s’amaga sota

el vel, suau. Cerco l’atemorida

amiga, que se’n va corrent.

Sempre és així.

 

Ràpidament s’amaga, quan escolta

Sorolls, rere les pedres de la fosca

Cova, un ventre de sorra que la guarda.

Sempre és així.

 

Mans condolides i ungles castigades.

Per tot arreu la sequera i el dolor

De viure aquest present en guerra sense

Futur. No era així.

 

Miro les mans, trèmules quan m’agafen,

I percebo la càlida abraçada

Cega. Parlen uns llavis, que no veig,

De sentiments.

 

Esguardo els ulls intel·ligents. Hi veig

Ara el somrís.

 

Maria Carmen Páez

Pregar

Pregar per fotre un clau,

pregar perque sopin els nens,

pregar a l’esglèsia,

pregar, pregar i fregar.

 

Anna Cloe Brugueras