Tres haikus

Oh dona armada,
Foc de delers que es pleguen
Que tot ho paren

Les pors gelades,
Natges de roent ferro
Només silenci

Val més l’ham sempre
Que una punta de llança
Atén, res diguis!

Anna Cloe Brugueras Philpott-Hill

Que l’aire t’acaroni

Deixa que melós l’aire t’acaroni
I premsa’l suau amb la pell del llavi
Amb l’harmonia musical de l’aigua
Baixant tota encesa expirant espurnes
Boges fent brasa líquida l’arbreda
Amarada d’un goig de la saó
Sense final que llisca arreu sedós
exhaust de plaer entre mil llençols

Jordi Brunet Ezquerro

Embarbussament

Llit de lli,
ull de lluita,
dona lliure
bescanviant llençols.

Queralt Morros Baró

Analèpsia

Una raresa coneguda feta
d’engrunes d’aigua
i sabó el cor pessiga
i la metzina muda acaricia
el cos poruc d’amor
que ha crescut al dessota de l’aigua.

Destreno amb dues mans el mal i atanso
el reflex cap al meu perfil
conscient, les clivelles de la ment
sota la pell són punxes que recompto.
Les guardo, cautelosa, pel proper gran descuit.

Queralt Morros Baró

Seré puntual

La mare neteja amb la mateixa persistència amb què es balanceja el pèndol del rellotge del menjador. Les mans, tan clivellades com la terra, se li han tornat aspres i les seves butllofes també s’enfonsen en la pell quan m’agafa la barbeta. Diu que el rítmic tic-tac del pèndol trenca el silenci, li fa companyia mentre feineja i li recorda que ho ha de tenir tot ben net abans que vingui el pare. Sempre torna del bar a les vuit tocades, begut, embolcallat en una aurèola de fum, etzibant-li insults en una llengua que no entenc, embrutint l’aire d’una suor repulsiva que s’incrusta a les nostres narius. Mentre el pare es treu el cinturó que li va prendre a l’oncle Sebastià, se la mira amb les ninetes plenes de còlera i ansioses de màstecs.
—Espera’t…
Com un autòmat que vetlla pel metodisme, m’acompanya a l’habitació, em fa un petó al front i em posa els auriculars que vessen la música que acompanyarà la tragèdia.
Odio aquest moment…
—Ben alta, eh?
Em somriu i jo abaixo el cap i m’empasso la saliva com un covard. Com cada vespre a un quart de nou, m’abraço als meus genolls i em preparo per sentir el crit ofegat de la mare entre els coixins, els sanglots continguts en el seu fràgil cos de vidre.
—Va, obre això que t’he comprat.
—Com dius? —mussita amb la veu trencada.
Obro la porta sense fer gaire remor i veig la mare petrificada davant del sofà, amb la mirada perduda en l’horitzó, com aquella rateta de laboratori a qui li regalen un dia de llibertat entre tortura i tortura i no sap on anar.
—Però no t’acostumis, entesos?
—Que és un…
És un rellotge! Ostres, quin detall que ha tingut el pare.
—Han obert una joieria —explica el pare—. No hi ha càmeres de seguretat ni cap alarma instal•lada, així que…
El rellotge és negre. La mare odia el negre.
—Negre, com a tu t’agrada.
La serp llença un dard enverinat.
—Negre…
Negre com el jersei i els pantalons que es posa cada dia, com el vestit dels dissabtes i la bata dels diumenges, com els seus ulls i els flocs de cabell que li cauen damunt les espatlles. És negre com el seu plor, com la seva ànima.
—Ara ja no podràs dir que no saps quina hora és per tenir-ho tot endreçat i net.
—Seré puntual… —diu la rateta abans que la serp la torturi com cada vespre.

Núria Albesa

No hi sóc

Ja no recordo l’últim dia que em vas donar pa calent per acompanyar un àpat. Aquell pa cruixent, estopós, esmunyint-se ben avall i abrasant els budells encara atapeïts. Ets tu qui m’ha arrabassat les galtes, els pits, la pell sobrant del ventre i també el nostre fill, ara consumit dins del meu ventre de joguina.
Avui és el primer dia que em miro al mirall i no em trobo. Sóc una nina de porcellana malferida que està a punt d’esmicolar-se. Sento com cops de martell els batecs del meu cor al coll, al canell, a la templa. No veig amb claredat el meu entorn: siluetes desdibuixades, arrugades i pintades amb aquarel•les que formen una massa homogènia; passes fortes, sorolls estridents que reverberen dins del meu cap i embruten el preuat silenci.
Un pes desmesurat em debilita tant les parpelles que cauen rendides, alentides per un acordió descompassat. Deixo el cos al llit i em transporto al cotxe dels pares, de camí a Falset. El vent gèlid m’oneja els cabells i la pell molsuda i m’omplo l’estómac assaborint l’olor que desprèn la terra afruitada. De sobte, el record dels teus ulls grisos interromp el somni i se’m clava com una daga enverinada.
Tinc gana.
Tot es difumina.
No hi ha tic, ni tac, cap batec, cap pulsació.
No hi sóc.

Núria Albesa

Llàgrimes

Mentre el sol mandreja
entre bromalls malves,
escombra la mare
el meu primer plor,
que embassa les conques.
Escarides llàgrimes,
amargues i cegues,
llisquen fins als llavis
dient la desfeta
d’aquests teus poemes.

Escombra la mare
en el celobert
el camí de petges,
que retorna al mar,
vells sediments d’aigua,
lluny de tu i lluny
de la sang i lluny
d’aquesta teva àncora
que em desaparella.

Núria Albesa

Felicitat

Cega, la més feliç.

Maria del Carme Pàez

Quina dona?

La que surt de casa per vendre a mercat
fruites i verdures com solia fer-se.
La mestressa jove, que només endreça
i espera el marit —prompte seran pares.
O la que no vol que li fugi res.
La treballadora
social, activa,
intel•ligent i compromesa.
La mare de fills.
La model calenta.
Profressionals
de tot i de res.
La que és esclava del marit.
La senyora gran que només enyora.
La jove moderna, ni boja ni tampoc ximpleta.
L’advocada que guanya sense escrúpols.

Poden triar les dones què seran?

Maria del Carme Pàez

Desig

 

Vull que cada dia sigui el de la dona.

Maria Carme Pàez