No hi sóc

Ja no recordo l’últim dia que em vas donar pa calent per acompanyar un àpat. Aquell pa cruixent, estopós, esmunyint-se ben avall i abrasant els budells encara atapeïts. Ets tu qui m’ha arrabassat les galtes, els pits, la pell sobrant del ventre i també el nostre fill, ara consumit dins del meu ventre de joguina.
Avui és el primer dia que em miro al mirall i no em trobo. Sóc una nina de porcellana malferida que està a punt d’esmicolar-se. Sento com cops de martell els batecs del meu cor al coll, al canell, a la templa. No veig amb claredat el meu entorn: siluetes desdibuixades, arrugades i pintades amb aquarel•les que formen una massa homogènia; passes fortes, sorolls estridents que reverberen dins del meu cap i embruten el preuat silenci.
Un pes desmesurat em debilita tant les parpelles que cauen rendides, alentides per un acordió descompassat. Deixo el cos al llit i em transporto al cotxe dels pares, de camí a Falset. El vent gèlid m’oneja els cabells i la pell molsuda i m’omplo l’estómac assaborint l’olor que desprèn la terra afruitada. De sobte, el record dels teus ulls grisos interromp el somni i se’m clava com una daga enverinada.
Tinc gana.
Tot es difumina.
No hi ha tic, ni tac, cap batec, cap pulsació.
No hi sóc.

Núria Albesa