Seré puntual

La mare neteja amb la mateixa persistència amb què es balanceja el pèndol del rellotge del menjador. Les mans, tan clivellades com la terra, se li han tornat aspres i les seves butllofes també s’enfonsen en la pell quan m’agafa la barbeta. Diu que el rítmic tic-tac del pèndol trenca el silenci, li fa companyia mentre feineja i li recorda que ho ha de tenir tot ben net abans que vingui el pare. Sempre torna del bar a les vuit tocades, begut, embolcallat en una aurèola de fum, etzibant-li insults en una llengua que no entenc, embrutint l’aire d’una suor repulsiva que s’incrusta a les nostres narius. Mentre el pare es treu el cinturó que li va prendre a l’oncle Sebastià, se la mira amb les ninetes plenes de còlera i ansioses de màstecs.
—Espera’t…
Com un autòmat que vetlla pel metodisme, m’acompanya a l’habitació, em fa un petó al front i em posa els auriculars que vessen la música que acompanyarà la tragèdia.
Odio aquest moment…
—Ben alta, eh?
Em somriu i jo abaixo el cap i m’empasso la saliva com un covard. Com cada vespre a un quart de nou, m’abraço als meus genolls i em preparo per sentir el crit ofegat de la mare entre els coixins, els sanglots continguts en el seu fràgil cos de vidre.
—Va, obre això que t’he comprat.
—Com dius? —mussita amb la veu trencada.
Obro la porta sense fer gaire remor i veig la mare petrificada davant del sofà, amb la mirada perduda en l’horitzó, com aquella rateta de laboratori a qui li regalen un dia de llibertat entre tortura i tortura i no sap on anar.
—Però no t’acostumis, entesos?
—Que és un…
És un rellotge! Ostres, quin detall que ha tingut el pare.
—Han obert una joieria —explica el pare—. No hi ha càmeres de seguretat ni cap alarma instal•lada, així que…
El rellotge és negre. La mare odia el negre.
—Negre, com a tu t’agrada.
La serp llença un dard enverinat.
—Negre…
Negre com el jersei i els pantalons que es posa cada dia, com el vestit dels dissabtes i la bata dels diumenges, com els seus ulls i els flocs de cabell que li cauen damunt les espatlles. És negre com el seu plor, com la seva ànima.
—Ara ja no podràs dir que no saps quina hora és per tenir-ho tot endreçat i net.
—Seré puntual… —diu la rateta abans que la serp la torturi com cada vespre.

Núria Albesa