M’estima, diu, per’xò em colpeja

1 03 2015

maltractament

No sé què he fet que em dóna cops al cap.
Sóc culpable d’alguna cosa, sóc
culpable, em miren, m’assenyalen: tu,
i jo no sé de què, potser de ser
dona. No sé què he fet que em dóna cops
al cap, no sé què he fet que em dóna cops
al cap. M’estima, diu, per’xò em colpeja,
que hauria d’agrair-li-ho, d’estar
contenta. No sabeu pas quant li dono
gràcies, no sabeu pas quant joiosa
estic d’aquestes nafres i de l’úlcera
del cor que per la sang transita. No
podeu pas albirar quant de dolor
habita la meva ànima, quant d’odi
m’arrabassa ara sí ara també
l’ànima, els braços i les cames, l’ombra,
i esdevinc una màscara, cadàver
sense carn, tan terriblement ossat.
Ets culpable, digué, però no de què,
i en públic m’exposà com rata amb ràbia
dient que era sabut que símbol era
del mal i que amb el mal me n’aniria.
No sé de què, però sóc culpable, puta!,
i jo amb la boca vull desfer-me el nus
que em lliga a ell, el mascle imaginari
que s’enfonsa en les sorres movedisses
amb l’altra, la que sóc, absurdament
sotmesa a exigències absurdes.
Per quin pecat he d’acaptar perdó,
si ullant món es veu d’on vénen ells
i també naltros, i les mares dones són
àvides de plaer, somnis i amor?

Pius Morera i Prat