Felicitat

Cega, la més feliç.

Maria del Carme Pàez

Quina dona?

La que surt de casa per vendre a mercat
fruites i verdures com solia fer-se.
La mestressa jove, que només endreça
i espera el marit —prompte seran pares.
O la que no vol que li fugi res.
La treballadora
social, activa,
intel•ligent i compromesa.
La mare de fills.
La model calenta.
Profressionals
de tot i de res.
La que és esclava del marit.
La senyora gran que només enyora.
La jove moderna, ni boja ni tampoc ximpleta.
L’advocada que guanya sense escrúpols.

Poden triar les dones què seran?

Maria del Carme Pàez

Desig

 

Vull que cada dia sigui el de la dona.

Maria Carme Pàez

Aishah

Vull regalar-te
Dues ametlles verdes,
Per endolcir-te

Amb negra henna
Dibuixo la mirada,
Però no t’arriba

Tètrica reixa
Que de l’amor m’allunya
I m’esclavitza

Un crit s’ofega
Sota la fosca roba
Que em té atrapada

Gotes salobres
De l’espiell es gronxen,
Com cuques de llum

I mudes llisquen,
Per les pàl•lides galtes,
Llàgrimes velles

El foc desitjo
Per cremar la cuirassa
Que m’empresona

Cerco amb desfici
La crepitant foguera
Que m’alliberi.

Dolors Martí Julià

Un pensament

En aquest dia
un pensament.
Per a elles, les nostres mares.
Les nostres dones,
Per a elles, les nostres
germanes, les nostres amigues.
En aquest dia.
Tingueu respecte
a les dones, tingueu respecte
a les dones. Que ens van donar la vida,
un tresor. Que ens donaren infinit
amor. En aquest dia,
paraules d’amor per a les dones.
Un gran llegat, el de les dones.
Vida i amor, un gran llegat.

Un pensament, nosaltres, per a elles.

Marie Chauvin

Un dia i després demà

Vares besar-lo i esclatà el miratge
Res no lluïa més que l’ull de l’arma
Rere el vitrall entre la fusta fosca
Sota la cúpula

Massa argamassa per tan poca cosa
Tot era fum que es dissipà de sobte
Un esbufec i s’esquinçava l’alba
Nata de vidre

Què en fas de l’or quan res no val? Inútil
Bluf d’abundància sols metall de coure
Coure de pega i d’enganyosa talla
Dúctil i pobre

L’èxtasi dorm dins de l’ampolla verda
Plena de rostres i senyals difoses
Tot és un buf que ple de baf emboira
Luminotècnia

Desa aquell dia sota el llenç de l’aire
Viu més enllà de l’alba tots els dies
Sense destorb ni orbs reflexos falsos
Vola sens treva

Posa’t les ales que amagades dormen
Blanques i esteses a pegàs emules
Tu l’amazona que s’enlaira empesa
D’ànima fèrria

Jordi Brunet Ezquerro

Hawa

No sé què hi faig aquí rodejada de dones que no tenen res a veure amb mi, ni tan sols el color de la pell. Vivim en el mateix barri, tenim si fa no fa la mateixa edat, i som mares, però hi ha tantes coses que ens allunyen! Elles pertanyen a aquest país, no ho dubten, però i jo? A on pertanyo?

Vaig néixer a Gàmbia, però amb quatre anys em separaren de la terra on havia nascut, dels avis i dels cosins, sense preguntar-me, talment com qui arrenca pastanagues amb l’esperança de guanyar quatre duros. Però les arrels no es perden, tan de bo pogués tallar-les i alliberar-me, potser així sabria d’on sóc, potser m’oblidaria d’aquests costums ancestrals i bestials que el meu cos rebutja. Potser així no dubtaria entre el que em manen i el que vull fer.

Les envejo, alienes a la meva vida, xerren de tot, sense embuts. M’agradaria participar de les seves bromes, i preguntar obertament què se sent. Però, com preguntar sobre el que m’és prohibit? No puc explicar el terror que vaig viure, no puc superar la vergonya de la mutilació. Tan de bo pogués tallar les arrels amb la mateixa indiferència que em tallaren a mi. El ganivet rovellat de la cuina em serviria, i després, un sargit per oblidar.

Aquest estiu la mare vol que anem a Gàmbia, la seva mare ensuma la mort i ens vol veure abans, i jo també. Però no puc, tinc por!, sé que el traspàs l’àvia no és l’únic motiu per anar-hi. La meva petita ja té set anys, ella no arrossega les meves arrels, és d’aquí, pot parlar i sentir lliurement. Que sap ella dels costums i dels ancestres? I de la vergonya i del dolor? Com pot algú dir que no és prou neta i pura per un home. Per quin home? Se me’n refoten aquests homes que gaudeixen de les dones que no poden sentir, se me’n refoten aquestes no-dones sense memòria que els hi segueixen el joc, i els hi fan la feina bruta.

Avui és nit de Sant Joan. Mentre el meu home es mou damunt meu, jo tan sols sento els xiulets dels coets que eixorden els seus gemecs, sóc com una nina de fusta, negra i bonica, insensible. Necessito sortir, fondre’m entre la gent desconeguda i sentir. M’eixugo i el deixo dormint. M’atanso al llit de la nena i la llevo, sortim les dues carregades amb les nines que li va portar son pare d’Àfrica. Agafades de la mà, ens atansem a la foguera i les llancem. Primer no ho volia, però, finalment, contagiada per la màgia de la nit, les he llençades entre balls i rialles, miro com es cremen i entre la vermellor de les flames, veig una parella petonejant-se, aliens a tot els que els envolta, es fonen en el desig desfermat.

Espolso les espurnes de cendra que s’han barrejat entre els rínxols de la meva filla i de sobte ho veig clar, ja no dubto, sóc d’aquí, i malgrat em toqui i no noti res, sé qui sóc. La foguera s’ha empassat el dolor. No anirem a Gàmbia, i ningú tocarà la meva filla, i, si algú ho intenta, el mataré amb un ganivet rovellat. Ella sí gaudirà la plenitud del seu cos, i ballarà al voltant de la foguera de Sant Joan, i es petonejarà amb un noi que la faci gaudir, ben bé com aquesta noia, i riurà i ho explicarà sense vergonya, com les meves amigues. I qui sap si quan sigui més gran, m’atreviré a preguntar-li què se sent.

Dolors Martí i Julià

Alliberació

Té el mànec del pany encara a la mà

Quan mira el passadís i es mira endins

El túnel llarg i fosc de negre nit

Ell dorm amb la son de la complaença

Empeny el braç avall per prendre impuls

I s’obre una claror que ve de lluny

Des d’ara és ella: quant de temps perdut!

Jordi Brunet

Em sembla que no estic massa positiva…

No em van avisar. O sí que ho van fer. O jo no m’ho creia. O no escoltava. Potser pensava que no anava amb mi… Mites superflus. El cos canvia. Sense avís. L’ànim també. Penses que no et cuides prou, però fas com sempre… Tot i que res et fa plorar… Penses que ets tu, que sempre has estat una mica bleda, o potser la situació conjuntural… Potser és la lluna. Ja se sap, les dones tenim llunes. Però no. Et vas creure el metge, en les revisions anuals, tot i les teves sospites —et convenia—. Segons ell en tenies per anys. Per anys! Et cau al damunt una llosa de realitat. Irremeiablement han passat un munt d’anys. De cop. Però ara, i aquí els anys han passat, te n’adones, indefensa, d’una manera aclaparadora i demolidora. No hi ha manera d’evitar- ho. Freda, estoica. Inerta. No t’amoïna la impossibilitat de tenir  fills. Ni la probabilitat de no ser atractiva als homes. No. El que t’irrita, et descol·loca i t’ espanta és aquesta sensació estranya i nova de solitud. No de falta de companyia…sinó d’estar definitivament aquí i ara davant de la resta de la vida.

 Imma Dorda

 

Ginys irascibles

M’hauràs de perdonar, però hi ha dies en què no accepto cap mena de dependència (o submissió).

Accepto una mena de domesticitat: em converteixo en ama i senyora de tota la gamma blanca així que traspasso  el llindar de la porta de casa. El bestiar i la canalla són un altre tema.

I tot i que et neguis a comprar una assecadora, no em puc pas queixar de la rentaplats que, tant si plou com si fa sol, fa la feina sota les meves ordres a vegades un xic despersonalitzades.

Avui mateix, per exemple, m’he deixat anar, amb certa angúnia, és clar, fins que he trobat la manera d’inventar-me un altre dia.

Es curiós com a tu t’aliena el meu exèrcit de petits electrodomèstics mentre que sembla que ets força feliç amb l’ordinador portàtil.

En canvi jo, analfabeta informàtica, em sento ben orgullosa de sotmetre a l’escalfor del vapor peces que t‘esperaran, com ara jo, dins de l’armari. Un aclariment: l’armari que a mi m’envolta és aquesta identitat feminitzada que se’m fa farragosa només d’anomenar-la.

No només per aquesta vagància que m’encapsula sinó perquè, només girar-te per justificar un estereotip, ja te’n cau al damunt un altre, talment com la pila de tovalloles que encara haig de planxar…

Malgrat tot això s’ha de dir que avui ha estat l’ordinador el que m’ha fet creure un altre cop que sóc lleugerament diferent dels altres i potser, fins i tot, una mica rellevant. Però això dura només fins que tot l’engranatge d’obligacions em sepulten, amb l’agreujant d’haver perdut bona part del dia.

Fa més d’una hora que ha deixat de bufar la tramuntana i continuo sense moure’m. Sobre la meva panxa tinc una nena dormint en posició fetal i el pinçament de l’espatlla dreta m’impedirà de continuar escrivint sobre el teclat que li he enclastat a l’esquena.

Li he tret l’aparell perquè el cony del wi-fi… va malament… Ara mateix em costa tant teclejar amb una mà amb la pantalla a mig metre, que em pensaré millor el que volia dir i deixaré de divagar.

Que no vull, collons! Que no vull ni tan sols sotmetre’m a la poesia. Ni a la literatura, ni a cap mena d’acte de sentit més enllà de l’estrictament escaient. Segons aquesta “dona de classe mitja, més aviat cap avall que cap a dalt (…), mig senyora i mig minyona”, que vaig llegir ahir en el Diari de Girona. I tant em va agradar que en parlo el dia de la dona…

Que només escric això per deixar constància que jo tot això ho dedico a la ira dels homes, que també pot ésser la de les dones o dels cyborgs (i els ginys), se me’n refot.

Anna Cloe Brugueras