No puc ni vull comprendre
la por de veure el plor dels ulls
de la mainada, del xiquet oint
el jocs i els crits de l’altra cambra.
Després del beure s’acabà la festa
i retornà el record d’aquell trist dia
cap a comisaria i després
la casa d’acollida…
No puc ni sé com fugiria
de tanta covardia, però després de la nit
sempre ha de començar un nou dia.
Meritxell Cornella
Fa dies que intento escriure però no me’n surto, tinc el cap enterbolit, com si funcionés a càmara lenta, ben bé com si m’haguèssin espremut les neurones fins a quedar eixutes. De vegades tinc una idea que podria ser bona, però es dilueix ofegada entre garbuix de la canalla, la rentadora, la trucada de la mare, i el xiulet de la thermomix. Ja no hi és, en quin departament estanc ha quedat atrapada? Tanco els ulls i intento trobar-la en un viatge inútil pels laberints de la matèria gris.
Em plantejo seriosament si tinc algun problema de memòria, o potser es tracta del famós estrés que s’ha instal•lat perpètuament en el cos i en la ment. Necessito dormir, vull dormir. Tanco de nou els ulls per cercar el no res, potser així les comportes s’obriran, les idees sortiran calladament del seu amagatall, i formaran una filera tot esperant pacientment a què em desperti. Una veu de nen m’arrenca sense pietat de la letargia reclamant imperiosament l’entrepà, la bossa del bàsquet, la pala de ping pong i les mitgetes de futbol, hòstia! tot a l’hora? No ho entenc, faig un esforç per trobar el motiu que doni coherència a aquesta petició, però res. Ni rastre tampoc de les desitjades idees. Definitivament dec tenir un problema de memòria.
Dolors Martí Julià
No sé què he fet que em dóna cops al cap.
Sóc culpable d’alguna cosa, sóc
culpable, em miren, m’assenyalen: tu,
i jo no sé de què, potser de ser
dona. No sé què he fet que em dóna cops
al cap, no sé què he fet que em dóna cops
al cap. M’estima, diu, per’xò em colpeja,
que hauria d’agrair-li-ho, d’estar
contenta. No sabeu pas quant li dono
gràcies, no sabeu pas quant joiosa
estic d’aquestes nafres i de l’úlcera
del cor que per la sang transita. No
podeu pas albirar quant de dolor
habita la meva ànima, quant d’odi
m’arrabassa ara sí ara també
l’ànima, els braços i les cames, l’ombra,
i esdevinc una màscara, cadàver
sense carn, tan terriblement ossat.
Ets culpable, digué, però no de què,
i en públic m’exposà com rata amb ràbia
dient que era sabut que símbol era
del mal i que amb el mal me n’aniria.
No sé de què, però sóc culpable, puta!,
i jo amb la boca vull desfer-me el nus
que em lliga a ell, el mascle imaginari
que s’enfonsa en les sorres movedisses
amb l’altra, la que sóc, absurdament
sotmesa a exigències absurdes.
Per quin pecat he d’acaptar perdó,
si ullant món es veu d’on vénen ells
i també naltros, i les mares dones són
àvides de plaer, somnis i amor?
Pius Morera i Prat
Poemes i relats contra la ira dels homes 